Marxant de felicitat....

I, hi ha vegades, en que un sol conte o un sol escrit ens pot fer posar la pell de gallina, ens pot fer somriure o ens pot deixar sense paraules...

Ens agradaria deixar-vos, un conte anomenat: Marxant de felicitat. Un conte que ha aconseguit posar-nos la pell de gallina a totes i cada una de nosaltres, i que personalment ens ha encantat.

Us invitem a llegir-lo, gaudir-lo i a explicar-nos què és el que us a transmès a vosaltres!

  

MARXANT DE FELICITAT

És la història d'un home que estava tip de plorar. 
Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al da­vant.
Estirà la mà i la volia agafar.
La felicitat era una flor. La va collir, i encara no la tenia a la mà que ja s'havia esfullat.
La felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar.
La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els dits. Les cordes es posaren a grinyolar.
Quan al capvespre tornava a casa, el bon home seguia plo­rant.
L'endemà va seguir buscant la felicitat.
A la vora del camí hi havia un nen que ploriquejava.
Per tranquil·litzar-lo, collí una flor i la hi donà.
La fragància de la flor els perfumà ambdós.
Una pobre dona tremolava de fred, coberta amb els seus parracs.
Ell la va portar fins al sol, i també ell s'hi escalfà.
Ell els acompanyà amb la seva guitarra.
També ell es delectà amb aquella melodia.
En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò.

______________________________________________________________________________

Conte extret de: http://www.jouscout.com/OP1C15.htm

Una miqueta més sobre nosaltres...!

Ens sap greu no haver-nos pogut presentar abans, però la pressa per parlar-vos de la felicitat, ens ha fet oblidar-nos-en. Per tant, ara us deixem que ens coneixeu una mica més, per mitjà d'aquesta presentació, feta amb un programa nou per nosaltres, i de gran utilitat, el Prezi!

qui som? on Prezi

Felicitat, innata o apresa?!

Ahir, vam tenir una estoneta lliure per parlar sobre les nostres coses entre classe i classe. Parlant, parlant, ens vam tornar a endinsar en el món de la felicitat. No sabem perquè, però sempre ens acaba apareixent aquesta paraula, la devem porta molt endins nostre, devem ser molt felices... i perquè estem dient, devem??!! SOM felices!!

Però, no sabem com va començar la conversa d’ahir, quan de sobte, mentre recordàvem un dia que vam passar juntes fa molt de temps i el bé que ens ho vam passar, ens vam anar engrescant, i vam acabar recordant moltíssims moments feliços. Entre record i record però, va aparèixer de cop una pregunta: la felicitat l’hem après o és innata? Ens vam quedar totes bastant sobtades, sense saber que contestar. Però, de seguida, algunes ens vam animar a dir que sí que era apresa, sense pensar-s’ho gaire, i d’altres, vam dir que, a part de apresa, també era innata. Davant d’aquestes contradiccions, vam decidir que cadascú argumentés el seu per què, i vam poder arribar a unes conclusions.

Aquelles que vam dir que era apresa, ho vam fer perquè en el moment de pensar en la felicitat ens va venir al cap algun d’aquells moments de quan érem petites i que havíem recordat anteriorment... Algun d’aquells moments, seria, per exemple, el fet que els pares, quan som petits, ens diguin: “Demà anirem al Port Aventura!! Què esteu contents?!” I nosaltres, nens i nenes entusiasmats, responem un “sí!!”. En aquest moment, el nen està comprenent i aprenent allò que és un moment de felicitat. Està adquirint la informació de què cada cop que els pares em diguin: “anem al Port Aventura!”, el nen estarà content, satisfet, i conseqüentment, feliç.

Mentre que, aquelles que vam afirmar que la felicitat, a més, era innata, ho vam argumentar també per mitjà d’un altre exemple relacionat amb aquells fets, accions, emocions, frases que ens diuen...; que ens fan sentir una sensació de formigueig innata, que apareix de sobte. Per exemple, quan aquella persona que estimes, et diu que ell o ella també ho fa, potser a tu et ve com un formigueig de felicitat, que tu no has introduït en el teu cos de cap manera, sinó que és innat, fet de manera involuntària i automàtica.

I finalment, després d’escoltar els arguments de cadascú, vam arribar a la conclusió final. Per a nosaltres, la felicitat és innata, però alhora apresa. La felicitat es dona en molts moments que ens ha marcat la societat, o que hem marcat nosaltres mateixos; i alhora, en els moments de pessigolles dels quals hem parlat abans.

Per acabar, ens agradaria introduir dins aquesta entrada, un anunci, l’anunci de la coca-cola. I per què aquest? Doncs perquè és un anunci on ens diu que prendre una coca-cola és un moment de felicitat, i per tant, ens esta ensenyant el moment de felicitat, i nosaltres, estem aprenent aquesta felicitat, i sabem que cada cop que bevem una coca-cola, l’aconseguirem, segons ens diuen.

I vosaltres, què en penseu sobre aquest tema? Innata o apresa? Penseu-vos-ho, opineu, i... sigueu feliços!

 ______________________________________________________________________________

Video extret de: http://www.youtube.com/watch?v=tzc3FFJDKU8

Un màxim i un mínim de felicitat... segur que existeix?

Divendres passat, 21 de setembre, ens trobàvem reunides el grup felicitat, parlant d’allò que més ens agrada i ens envaeix, la felicitat, com era d’esperar. Quan, de sobte, una de nosaltres, se li va acudir plantejar-nos un gran dubte que feia dies que rondava pel seu interior. Ella ens va preguntar: vosaltres creieu que hi ha mínims i màxims en la felicitat? Pregunta difícil, vam pensar totes. Per això, vam decidir deixar-nos el cap de setmana per tal de reflexionar sobre el tema, i retrobar-nos avui mateix, dia 24 de setembre, per tal de posar en comú les nostres opinions, i exposar-vos-ho al mateix moment a tots vosaltres. I, després de debatre sobre aquest tema, hem arribat a unes conclusions.

Per a nosaltres, no hi ha exactament un moment de felicitat màxima, o al contrari, mínima, sinó que aquest tema és una mica relatiu. Si comparem la felicitat amb la tristesa, és obvi que ens adonem que sempre ens podem trobar amb millors o amb pitjors moments; sent els pitjors els relacionats amb la tristesa, com tots imaginàveu. Però si ens endinsem més amb la diferència de moments dins la felicitat, entre quins ens faran sentir millor que altres, o quins es poden superar, estem entrant en un món una mica més complicat.

Segons el nostre punt de vista, molts dels moments que ens trobarem a la nostre vida, pensarem que no hi ha més felicitat que la que estem vivint en aquell moment determinat, però de sobte o al cap d’un temps, se’ns en presentarà un altre, que ens farà veure que aquell que anteriorment pensàvem que era insuperable, ara n’hi ha un altre que la igualat, o fins i tot, la superat. Per exemple, una mare, al tenir el seu primer fill, potser pensa que aquell moment és el més feliç de la seva vida, però, i si malauradament aquell nen ha nascut amb una malaltia? A la mare això l’entristirà una mica, i farà reduir aquest moment de felicitat potser. Però, si el metge li diu que aquella malaltia té cura i es pot operar, i al nen se li realitza la operació; segurament en el moment que la mare vegi que el nen està recuperat, el sentiment de felicitat que tindrà en aquell moment serà superior al que va tenir quan va néixer! I, en aquell moment, potser tornaria a pensar: mai podré ser tant feliç com en aquest moment! Però llavors potser un altre fet, la torna a fer més feliç, i així successivament, podent arribar a dir, que no hi ha un màxim d’aquesta felicitat, segons el que nosaltres pensem, ja que sempre es pot anar superant.

I un mínim? El mínim de felicitat torna a ser molt relatiu, ja que hi haurà gent que tindrà prou per ser feliç amb una tonteria, i n’hi ha d’altres que necessitaran tenir molt, o tenir-ho tot, per sentir-se feliços, i pronunciar la frase: “Ara és quan començo a ser feliç..!!”. O, fins i tot n’hi ha, que mai arribaran a pronunciar-la... Per tant, el mínim de felicitat és diferent per a cada persona, i no hi ha uns llindars que ens marquin el mínim per assolir la felicitat,  o la mínima felicitat.

I vosaltres, què en penseu, existeix un màxim i un mínim de felicitat? O tot és relatiu?

 _________________________________________________________________________________________

 Imatges extretes de:

http://noticias.starmedia.com/fotos/paises-mas-felices/felicidad-en-su-maxima-expresion.html

http://3.bp.blogspot.com/-TcfswHgfYqA/TYNyxyBucfI/AAAAAAAAAKA/gHYH401EB34/s1600/binomio.jpg

http://blog.salmoncorp.com/wp-content/uploads/2011/04/RIENDOSE-NI%C3%91OS.jpg

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUi8iRdp79UDPqNyPNsGhyJKW9-85zOsCWMXqKRwdyyEqJ946q1fvRE38CqDCmN_lmjt4GlEl2SbLNF6pcvROBJs8qj5uih4MhuE-s6oM_-Yr8AkhzHF08hH28l299VGC5G5utyef6nu4/s200/nen+feli%25C3%25A7.jpg

Triar els moments de felicitat... us hi atreviu?

Continua la rutina de cada dia: llevar-se, esmorzar, sentir algun que altre cop la paraula felicitat, anar a l’escola, fer els deures, felicitat per altra banda, sopar, veure la televisió, dormir i deixar-se emportar pels somnis. Al llarg del dia, la paraula felicitat ens va envaint en petits instants, petits moments o anècdotes del dia que ens fan feliç, però que apareixen de sobte, sense que nosaltres tinguem un guió de la vida, on ens digui a quina hora i en quin minut exactes hem d’aconseguir ser una miqueta més feliços del que érem. Per tant, si no tenim un guió amb els moments de felicitat, podem pensar que nosaltres quan volem ser-ho ho som, i quan no volem ser-ho no ho som, i per tant, que som nosaltres qui triem els moments de felicitat. En un món en el que estem, on tothom té la seva opinió, regna la democràcia, i tothom ha de ser respectat i no dictat per algú altre, seria un fet molt normal que puguem triar els moments de felicitat. I veritablement ho és. És un fet molt corrent i real, que una persona sigui feliç quan ella estigui satisfeta, o quan ella hagi aconseguit allò que volia, per tant, esta triant ser feliç per aquell fet, per aquell moment que li dóna la felicitat. Però per altra banda, tenim l’adversari a l’hora de triar els moments de felicitat. I quin és aquest? El fet que mai sabem quan podrà arribar aquest moment!  Per exemple, jo puc dir, el dia que arribi a ser mare, seré molt i molt feliç... En aquest moment, estic triant el meu moment de felicitat, i ja casi que  només pensar-hi aquesta m’envaeix. Però llavors, és quan apareix l’enemic i ens diu, però tu saps si arribaràs a ser mare, o quan ho seràs? Aquest fa que decaiguem, i que no puguem triar exactament quina serà la nostra hora, minut o segon exacte de felicitat, o fins i tot ens fa pensar que potser ni l’aconseguirem, malauradament.

Per tant, afirmar que podem triar els moments de felicitat, és una afirmació una mica relativa que mai es podrà confirmar del tot, ja que sempre ens quedarà aquella petita part de misteri, de no saber quan passarà o quan arribarà el moment desitjat.

I vosaltres, heu triat algun cop el vostre moment de felicitat? O penseu que aquest es pugui triar?

 ___________________________________________________

Imatge extreta de: http://ignoranciailustrada.blogspot.com/2010/09/tao-el-camino-la-felicidad.html