I s'acosta un gran dia..

Tal dia com avui, ens vam plantejar una pregunta, una pregunta que feia referència sobre si les Festes Tradicionals ens produïen felicitat. Ens vam quedar mirant en l’horitzó, callades, sense ni un murmuri, i finalment, una darrere l’altra vam assentir amb el cap. En aquell moment, va ser quan ens vam animar a endinsar-nos a parlar sobre la relació que hi havia entre les Festes Tradicionals i la felicitat. Ens vam adonar, llavors que just demà era la festa de la Castanyada i que seria molt útil poder-ne fer referència, i vam començar a recordar i recordar...

Recordeu quan éreu ben menuts? L’escola estava adornada amb fulles de la tardor, amb murals pintats de castanyes i la senyora Castanyera, els passadissos començaven a fer olor de pasta de panellets..., i a mesura que ens anàvem acostant i olorant el desitjat dia de la Castanyada les nostres rialles de nens eren cada vegada més amplies! Llavors arribava aquell dia, el gran dia! I quina sorpresa quan venia la Senyora Castanyera a fer-nos una visita a la classe, sempre tant peculiar, anava amb el seu mocador ben lligat, les seves ulleres, el seu davantal i aquella olor que desprenia de fer torrar castanyes... I aquelles cançons que apreníem amb tantes ganes a les classes de música? I quan la família ens venia a buscar a l’escola, com saltàvem i ens llençàvem ràpidament a explicar-los-hi tot aquell meravellós dia de la Castanyada?

-          - Mare, pare! Avui hem après la cançó de Marrameu Torra Castanyes! A més, saps què? Ha vingut la senyora Castanyera i ens ha explicat contes molt bonics mentre nosaltres estàvem asseguts al terra i després hem cantat cançons!!

Llavors, segurament l’àvia o l’avi, ens agafava la maneta i ens portaven a la plaça més propera a comprar un sobre ple de castanyes calentetes. Com ens encantava la sensació d’aquell fred de primers de Novembre amb les mans plenes de castanyes acabades de torrar. I parlant i menjant castanyes, arribàvem a casa i trobàvem la mare o l’àvia traient aquells panellets del forn que havien estat fent mentre érem a comprar castanyes. Us en recordeu? Quina alegria i quines ganes que teníem de fer-ne un mos a un, però els grans sempre ens deien: “Espera’t un moment que cremen!”. Quines ganes! Després a la voreta del foc com cantàvem les cançons apreses als pares amb la boca plena de panellets i castanyes...I els pares i avis aplaudien amb aquell somriure tant pronunciat..

Senyores i senyors lectors, una vegada haver recordat tota la infància en la Castanyada, no us podreu arribar a imaginar el quadre que formàvem el nostre grup: relaxades, amb les cadires, amb el cap endarrere, somrient, recordant, somiant, expressant un sentiment que va resultar comú en totes...aquell sentiment, aquell tarannà, era la FELICITAT.

__________________________________________________________

Imatge extreta de:  http://1.bp.blogspot.com/_GYGgXCWeboA/RyAnJ2D8OI/AAAAAAAAAWY/8lV8VneOmCo/s400/castanyada.jpg